Publicat a La Directa el 24 d’abril de 2015

Per Albert Sales i Lydia Sangüesa

Fa dos anys, diversos milers de persones van entrar a treballar a alguna de les cinc fàbriques que allotjava l’edifici Rana Plaza, a Bangla Desh. L’edifici es va esfondrar, es emportar la vida de 1.134 persones i en va deixar més de 2.000 ferides

Avui fa dos anys, diversos milers de persones van entrar a treballar a alguna de les cinc fàbriques que allotjava l’edifici Rana Plaza, a Bangla Desh. El dia abans, moltes obreres havien alertat els seus patrons de les escletxes que havien aparegut a les parets de l’edifici. El 24 d’abril de 2013, amb por però sense cap alternativa, es van veure obligades a reincorporar-se al seu lloc de treball. Aquell dia, es va produir el que molta gent encara s’entesta a anomenar accident: l’edifici es va esfondrar, es va emportar la vida de 1.134 persones i en va deixar més de 2.000 ferides.

banner_globaldayofaction_ranaplazaAquestes xifres s’afegiren a les més de 1.000 víctimes mortals causades per la infinitat d’incendis i ensorraments que s’havien produït durant els deu anys anteriors a les moltes fàbriques de roba d’aquest país asiàtic. Les obreres, a través de les seves organitzacions, ja havien denunciat la situació d’inseguretat de les factories i els tallers bengalís a les empreses occidentals que es proveeixen allà. A través de xarxes internacionals com la Campanya Roba Neta, s’havia intentat cridar l’atenció sobre la situació d’explotació extrema i la inseguretat de les instal·lacions industrials de Bangla Desh d’ençà de la catàstrofe ocorreguda a la fàbrica Spectrum l’any 2004, en què van morir 64 persones.

Durant quatre dies, la catàstrofe del Rana Plaza va servir per obrir una finestra mediàtica a les deplorables condicions en què es produeix la roba de les grans firmes de moda. Alguns mitjans internacionals van gosar esmentar els noms de les marques que s’abastien a les cinc fàbriques de l’edifici. El primer dia de seguiment periodístic, en alguns diaris autòctons, fins i tot es va trencar el silenci que habitualment envolta El Corte Inglés, principal empresa anunciadora a la premsa escrita del nostre país. Es va fer tristament evident que les morts de treballadores asiàtiques s’han de produir a centenars o milers per despertar l’interès dels mitjans de masses durant un curt període de temps.

Els milers de persones afectades i la presència de les organitzacions de defensa dels drets laborals als mitjans europeus i estatunidencs van desencadenar la reacció de les firmes de moda internacionals. Una reacció que ha evolucionat en paral·lel a l’interès dels grans mitjans pel tema. La primera setmana, grans declaracions d’intencions; després, un estancament dels compromisos. Al cap de pocs dies del desastre, el Ministeri de Treball de Bangla Desh, la patronal del país, els sindicats globals, la Campanya Roba Neta internacional i algunes de les firmes que s’abastien a les fàbriques del Rana Plaza van signar el Rana Plaza Arrangement. Aquest acord constituïa el punt de partida per la creació del fons de compensació i va establir la metodologia d’identificació de necessitats i de persones i organitzacions implicades en l’assistència a les víctimes.

El gener de 2014, l’OIT va crear el Fons Fiduciari de Donants Rana Plaza per centrar el cobrament de les indemnitzacions, sota la supervisió d’un comitè de coordinació que inclou representants del govern i de la indústria de Bangla Desh, les marques globals i detallistes, els sindicats locals i internacionals i les organitzacions no governamentals. D’ençà que es va posar en marxa el fons, sindicats i activistes han argumentat que les donacions s’han de fixar en funció de la capacitat econòmica de les empreses, el seu volum de negoci a Bangla Desh, i de la seva relació amb les fàbriques del Rana Plaza. Gairebé totes han fet donacions insuficients i han incomplert les seves responsabilitats envers les víctimes. Algunes marques –com Mango, Matalan i Inditex– s’han negat a revelar la quantia de la seva donació. D’altres –com Walmart i The Childrens Place– han fet publicitat de la seva donació, però han aportat una quantitat totalment insuficient.

L’estratègia de Benetton

Divendres passat, Benetton va anunciar el pagament d’1,1 milions de dòlars al fons, després d’una campanya global de pressió perquè pagués cinc milions. “Benetton tenia una gran oportunitat per demostrar que les seves promeses d’empatia, comprensió i cura pel benestar de les víctimes no van ser només una estratègia de relacions públiques. Per desgràcia, un cop més, es revelen els veritables colors de Benetton”, diu Ineke Zeldenrust, de la Campanya Roba Neta.

El febrer d’enguany, Benetton va anunciar que pagaria al cap de “poques setmanes” i que buscaria un “agent independent” per determinar la quantitat que havia d’abonar. Fa una setmana, Benetton va revelar que l’empresa d’assessorament empresarial Pricewaterhouse Coopers (PwC) seria l’entitat que determinaria l’aportació de l’empresa italiana al fons. PwC estaria avalada per desenvolupar aquesta tasca arran de la seva participació al World Wide Responsible Apparel Program (WRAP), una empresa d’auditories socials i certificació que té un dels pitjors historials de la indústria. La factoria Garib & Garib, per exemple, va ser certificada per WRAP abans de l’incendi que va causar la mort de vint persones a Dhaka.

“Una vegada més, Benetton perd el temps gastant diners per legitimar una aportació clarament insuficient. És molt greu que Benetton encarregués dirigir el seu cas a una empresa sense historial en matèria de drets humans (…) Siguem clars, el cas de Benetton no ha estat transparent. El procés va excloure tots els sindicats i organitzacions de drets laborals directament involucrades en els esforços de compensació a les víctimes de Bangla Desh”, diu Zeldenrust.

“Benetton i les altres marques ens van fer perdre els éssers estimats i patir tot aquest dolor i, ara, vénen amb aquests 1,1 milions d’euros. Això és tremendament irrespectuós amb nosaltres i amb totes les víctimes del Rana Plaza”, diu Latif Sheifh, que va perdre la seva dona en l’ensorrament. Latif i les famílies de les altres víctimes continuaran pressionant Benetton perquè ompli el dèficit del fons.

Responsabilitat social empresarial i imatge corporativa

Els mecanismes de responsabilitat social de les empreses no van servir per evitar el desastre, no han servit perquè es paguessin indemnitzacions i no serveixen per corregir la situació de les persones treballadores. La seva funció ha estat reduir l’impacte del cas Rana Plaza sobre la reputació corporativa i capejar el temporal fins que els grans mitjans s’han oblidat dels milers de famílies afectades.

Per la seva banda, la lluita de les treballadores ha estat constant des de principis de la dècada passada i es va intensificar a partir del 24 d’abril de 2013. Una lluita que ha provocat morts com la d’Aminul Islam –activista assassinat l’abril de 2012– o les de les manifestants abatudes a trets per la policia durant les mobilitzacions de l’estiu de 2013.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s