Per Inés Marco i Lydia Sangüesa

Publicat originalment al Setmanari La Directa número 364 del 4 de Juny de 2014

(Versió pdf aquí)

Tot i que, com qualsevol altra persona o companyia, les empreses transnacionals (ETN) tenen l’obligació de respectar les lleis de tots els països on operen, les denúncies constants de violacions de drets humans i ambientals indiquen que això no és així. Convertides en l’agent econòmic més poderós del capitalisme global, les transnacionals exerceixen mecanismes de pressió i es benefi cien dels buits legals que genera el fet d’operar a diversos països i tenir subcontractada una part del procés productiu. Davant d’aquesta realitat, així com de la manca d’efectivitat d’alguns dels acords subscrits pels governs per posar-hi fi, diverses iniciatives de les comunitats afectades intenten trencar el mur d’impunitat que protegeix les grans corporacions transnacionals.

“No hi ha cap dubte que les societats transnacionals, com totes les persones privades, tenen la obligació de respectar la llei i si no ho fan han de patir les sancions civils i penals, també a escala internacional.” Aquesta afirmació d’Alejandro Teitelbaum (Los principios rectores sobre las empresas y los derechos humanos. Garantía de la impunidad del poder económico transnacional, 2013), advocat i representant de l’Associació Americana de Juristes davant les Nacions Unides, és senzilla, lògica i evident. No obstant això, les crides constants per part de les comunitats afectades per les activitats de les empreses transnacionals (ETN) denunciant violacions de drets humans i ambientals, indiquen que les propostes institucionals per controlar les activitats de l’agent econòmic més poderós del capitalisme global no funcionen.

La mateixa naturalesa d’aquestes empreses, que tenen la seva seu en un país però exerceixen alguna part del seu procés productiu en un o més països, es confronta amb l’operativitat de les legislacions nacionals. El poder econòmic que tenen les ETN implica que, en molts casos, aquestes siguin més poderoses que els mateixos estats dels països en els quals s’estableixen, pel que tenen capacitat de modificar la legislació existent a través de mecanismes com el lobby o el suborn de les elits nacionals. D’altra banda, les lleis vigents poden ser obviades impunement si el país no compta amb un poder judicial prou fort per enfrontar a les ETN i sancionar-les en cas d’incompliment. La realitat ens indica que en la majoria de casos la justícia nacional no té capacitat d’enjudiciar i sancionar les ETN en els països en què s’han comès els delictes. A més, tant la divisió entre la matriu i les filials com l’estratègia de subcontractar algunes de les parts del procés productiu dificulta encara més la responsabilització de les ETN davant dels tribunals.

En aquells casos en què s’ha intentat que siguin els tribunals dels estats d’origen de les ETN dels que jutgin els delictes, aquests al•leguen que s’han comès fora de la seva jurisdicció, i que per tant no tenen competències. Tampoc hem d’oblidar que sovint és la pròpia institucionalitat estatal la que actua com a representant d’aquestes empreses a l’estranger, i que els límits entre els interessos d’una i altra banda estan cada vegada més difusos. Així , s’ha d’obrir la via internacional ja que, com afirma Alejandro Teitelbaum, (Al margen de la ley. Sociedades transnacionales y derechos humanos, 2007) , quan els delictes generen greus repercussions sobre el nivell de vida de la població i els Estats no responen o hi són còmplices, han d’entrar en joc les normes internacionals que protegeixen els drets humans fonamentals.

Pel que fa a les institucions internacionals amb capacitat i voluntat de realitzar un seguiment i control, així com de sancionar les violacions de drets humans (civils, polítics, així com ambientals, econòmics, socials i culturals) responsabilitat de les ETN, podríem dir que totes les iniciatives han estat infructuoses. En els anys 70 el Consell Econòmic i Social (ECOSOC) de les Nacions Unides va crear la Comissió de Societats Transnacionals, que tenia com a objectius investigar les activitats de les transnacionals i elaborar un Codi de Conducta per a les mateixes. L’any 1993-94, després de la pressió de les ETN a les Nacions Unides, la Comissió de Societats Transnacionals va ser pràcticament desmantellada, pel que finalment no va poder elaborar el Codi de Conducta. D’altra banda, durant la creació de la Cort Penal Internacional, la pressió de les grans potències econòmiques va determinar que s’exclogués del Tractat de Roma de 1998, que va aprovar l’Estatut per l’establiment d’aquesta Cort, les violacions als DESC, els crims ecològics i també la exclusió de les persones jurídiques com a subjectes imputables a les persones jurídiques. Per tant, actualment no hi ha un tribunal internacional amb competències per jutjar les ETN, els principals agents econòmics global.

Al mateix temps que desmantellaven el control en les institucions internacionals, les ETN van desenvolupat un mecanisme per dissimular la impunitat institucional en què es troben i alhora fer netejar la seva imatge corporativa. Aquest mecanisme és la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), definida pel Llibre Verd de la Comissió Europea com “la integració voluntària, per part de les empreses, de les preocupacions socials i mediambientals en les seves operacions comercials i les seves relacions amb els seus interlocutors”. Per tant, la RSC és una eina voluntària i no hi ha mecanismes per verificar que allò que presenten les ETN a les seves memòries de RSC sigui cert, com reconeix Jeff Senne, membre de l’oficina del Pacte Mundial.

A l’altra cara de la moneda, mentre no hi hagi instàncies internacionals amb competències per jutjar les violacions dels drets de les persones, hi ha un arsenal jurídic a la disposició de les ETN que protegeix els seus interessos econòmics, com els tractats de lliure comerç (TLC) i el Centre Internacional d’Arranjament de Controvèrsies Relacionades amb les Inversions (CIADI). El cas Metalclad exemplifica els límits de la construcció de l’entramat per protegir els drets de propietat de les ETN. El 1996, l’empresa nord-americana Metalclad va denunciar el govern mexicà quan el govern de San Luis Potosí va impedir que l’empresa obrís un dipòsit de deixalles tòxiques. En el marc del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), que inclou clàusules que preveuen la indemnització en cas d’expropiació o “altres mesures d’efecte equivalent”, Metalclad al·legava que el govern mexicà havia fet un acte d’“expropiació”. Finalment, l’encarregat d’arbitrar en el conflicte, el CIADI, va exigir una indemnització de 16,7 milions de dòlars a l’Estat mexicà amb l’argument que les mesures que havia adoptat havien privat l’inversor (Metalclad) dels beneficis que, raonablement, podia esperar.

Impunitat després del desastre: el cas de Bangladesh
Un altre exemple d’aquesta asimetria legal el cas de l’esfondrament de l’edifici Rana Plaza a Dhaka, Bangla Desh, el segon país en quant a exportacions de roba del món. Ara fa més d’un any de l’ensorrament de l’edifici, en què van morir 1.138 persones i van resultar ferides més de 2.500. Com a conseqüència d’això, empreses tèxtils, organitzacions pels drets laborals (com la Campanya Roba Neta), sindicats internacionals i sindicats locals (com la Federació Nacional de Treballadors de la Confecció NGWF) desenvoluparen l’Acord contra incendis i Seguretat en la Construcció a Bangla Desh.

Les grans empreses de la moda, com Inditex, van ser sotmeses a una forta pressió per signar l’Acord. Es tracta d’un pla de cinc anys, que neix amb la intenció de comprometre a les empreses a fer públic quines fàbriques subcontracten així com a aportar 350.000 euros per al seu manteniment. A banda de que només té vigència a Bangla Desh, l’Acord deixa importants forats alhora de garantir la responsabilitat legal d’aquestes empreses.

L’Acord estableix obligacions principalment per als propietaris de les fàbriques locals, que esdevenen únics responsables de garantir la seguretat dels edificis. Per exemple, en cas de tancament d’una fàbrica per reparacions, el propietari ha de mantenir els llocs de feina de les treballadores i pagar-les els salaris corresponents. Però no es considera cap responsabilitat per part de les transnacionals d’exigir al proveïdor aquesta obligació, així com tampoc contempla que les empreses compradores hagin de pagar més per les seves comandes, amb la intenció de millorar els salaris de les treballadores i les seves condicions de vida. De la mateixa manera la responsabilitat legal en cas d’incompliment o desacords entre les parts recau únicament sobre els empresaris de les fàbriques. És fals sostenir que l’Acord és obligatori o vinculant, ja que només preveu, en cas de conflicte entre les parts, l’eventual formació d’un tribunal arbitral, sense establir amb precisió la forma de constituir-lo.

Per un altra banda, s’ha obviat cap obligació per part de les firmes de moda d’indemnitzar a les víctimes del Rana Plaza. El principi de responsabilitat solidària s’ha ignorat un cop més. La negativa constant d’adoptar aquest principi jurídic per part la ONU tot i les reiterades propostes de diferents organitzacions és una mostra més de la connivència entre poders polítics i econòmics a l’hora de defensar els interessos de les ETN. En el seu lloc, l’Organització Internacional de Treball (OIT) va crear un fons de compensació a partir de donacions voluntàries, per a aconseguir la quantitat fixada de 30.000 milions d’euros. En un any s’ha aconseguit poc més de 10.000 milions, el que demostra el poc interès per part de les empreses en assumir cap responsabilitat amb els seus proveïdors. En confrontació d’aquesta dada, les 27 empreses internacionals per a les que treballaven els tallers sinistrats van acumular l’any passat guanys de més de 16 milions d’euros. Amb un 0,2% dels seus beneficis nets podrien completar el fons de compensació. Finalment l’únic acord vinculant per a les marques és pagar 350.000 euros anuals durant 5 anys per millorar la seguretat de les fàbriques, una quantitat clarament ridícula si la comparem amb els seus guanys.

Una resposta articulada: les comunitats davant la impunitat
Després d’anys de lluita contra els crims del poder corporatiu i davant la impunitat sistemàtica de les ETN, les comunitats afectades, xarxes internacionals de solidaritat i activistes han anat consolidant una estructura de denúncia per a combatre el poder corporatiu. Des dels 70, s’exigeix a diverses instàncies de l’ONU que s’estableixin sistemes vinculants per al control de les corporacions, alhora que es posi fi a la captura corporativa de la pròpia institució, i es creïn espais internacionals, com un tribunal que jutgi els crims de les corporacions contra els drets humans, laborals i ambientals.

En aquesta sentit, a l’any 2006, Enlazando Alternativas -una xarxa de resistència i denúncia formada per organitzacions populars europees i llatinoamericanes- va organitzar, per primera vegada, un Tribunal Permanent dels Pobles (TPP), una instància moral i popular, de caràcter no governamental. La base dels judicis del TPP són les convencions de Drets Humans i per les seves característiques no està sotmesa als lligams que creen els poders polítics, els poders mundials, i els poders dels estats. Els TPP estan per sobre de les estructures judicials dels països i representen d’alguna manera la consciència ètica dels pobles.

Així mateix, Enlazando Alternativas ha fet un pas endavant amb la creació la campanya Dismantle Corporate Power and Stop Impunity, que incorpora moviments d’Àfrica i Àsia, i des d’on s’ha redactat un Tractat dels Pobles. En aquest sentit, les comunitats i organitzacions implicades tenen un doble objectiu, ja que el Tractat no és només un símbol de denuncia per la impunitat amb la que actuen les ETN, sinó que és també una representació de l’apoderament dels pobles, que davant la passivitat històrica de les institucions decideixen construir ells mateixos la legislació. El Tractat es presentarà oficialment el proper 24 de juny a Ginebra, coincidint amb el debat sobre Drets Humans i les ETN dins del Consell de Drets Humans de la ONU. D’aquesta forma es pretén pressionar als països membres de la ONU a recolzar una nova resolució per redactar un acord vinculant, que permeti sancionar les ETN que violen els drets humans. El Dret estatal o internacional forma part de l’estructura hegemònica de dominació i només podrà convertir-se en vehicle contrahegemònic des de la seva subordinació a l’acció política de les majories socials. No obstant això, la intervenció legal genera espais de disputa i confrontació que pot permetre victòries populars en la llarga lluita contra les classes dominants i el sistema capitalista.

Anuncis

One thought

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s