Per FERNANDO FERNÁNDEZ I JESÚS CARRIÓN. (Versión en castellano)

Font: Observatori del Deute en la Globalització (ODG), març 2013

Les empreses transnacionals han vist des de fa ja molt de temps que és imprescindible tenir vincles amb les universitats i la generació tant de coneixement com de capital humà. Per a optimitzar la generació de coneixement útil per a les empreses, aquestes estan fent servir la seva capacitat per a influir en els governs a fi i efecte de forçar canvis legislatius que derivin en una reestructuració total de les universitats així com en la política de finançament de les mateixes. La situació de manca de recursos econòmics que algunes pateixen, està generant les condicions idònies per a finançar a grups de recerca que enfoquin el seus projectes a qüestions estratègiques per a les pròpies empreses i no per a l’interès general de la població.

img_2837-thumbAquest procés de conducció i apropiació del coneixement és una tendència global del capitalisme contemporani. En un context de competència mundial les empreses necessiten estar a l’avantguarda pel que fa a la producció de coneixement nou i aplicable a la producció. Les tècniques d’elaboració de productes així com les idees que representen i que al seu torn s’usen per a la seva comercialització són aspectes clau d’una economia que tendeix cap a una fase intensiva pel que es refereix al coneixement, la qual cosa implica a més, persones capaces de portar a terme aquests processos[1] (Callinicos: 2006). Per fer servir un símil, són els cervells i no tant els braços, la força de treball que necessita el capital contemporani.

Així, en un món en constant canvi, adaptació i competició internacional, a les grans empreses ja no els surt rendible dur a terme investigacions que poden ser molt costoses, encara que totalment necessàries[2]. Per això prefereixen que siguin les universitats les que investiguin a través del finançament estatal i ser elles les que comercialitzin i s’apropiïn dels beneficis que aquestes investigacions proporcionin. Tanmateix, també són ja molt comuns les aliances públic-privades entre empresa i universitat, amb patent final a favor de l’empresa[3]. A aquest efecte, la Presidenta de la Conferencia de Rectores de Universidades Españolas Adelaida de la Calle, assenyalava que “per millorar la situació de les universitats també fan falta empreses que utilitzin les seves patents”[4].

BancoSantanderCSIC_webEn el cas d’Europa, Xulio Ferreiro Baamonde assenyala els orígens del nou disseny universitari “a les reflexions sobre educació universitària que des de 1989 venia fent l’European Round Table of Industrialist en el sentit de no deixar la definició del seu funcionament exclusivament als sectors acadèmics, alhora que es feia entrar en aquesta les necessitats dels generadors d’ocupació”[5]. En el mateix, participen representants d’empreses europees com Inditex, Nokia, Nestlé, Telefónica, E.On, Total, Vodafone, etc.[6] A més, l’autor situa en l’Estratègia de Lisboa la conjunció entre competitivitat econòmica i Universitat. A l’Estat espanyol aquestes idees van ser introduïdes de la mà de l’Informe Universitat 2000 i es posaren en pràctica amb la Llei Orgànica d’Universitats (LOU).

En una nova aliança entre poder polític i poder econòmic, els governs han anat introduint una sèrie de controls i avaluacions sobre les activitats i investigacions dels i les professores universitàries. Dins d’un context econòmic marcat pel neoliberalisme on la “inversió” en polítiques públiques tendeix a ser reduïda, el concepte i finalitat de l’educació canvien completament. Així, en introduir la lògica de mercat en el funcionament de la institució, aquesta passa a regir-se per criteris de competició i crematístics, el que fet i fet deriva en una precarització del personal docent, producte en gran part d’una divisió del treball on el seu fonament es troba en qui transfereix coneixement al sector privat triomfa, i el que no, no.

D’altra banda, les mateixes universitats competeixen entre elles ja que el finançament, tant públic com privat, passa a ser en part depenent de l’esmentada productivitat crematística del coneixement generat. Per tant les que figurin en els primers llocs dels rànquings d’universitats seran les que optaran a la major quantitat de recursos monetaris procedents de l’Estat i destinats a la recerca i docència més “punteres”. La resta d’Universitats seran marginades i de vegades cooptades directament pel poder corporatiu com a última solució per tirar endavant econòmicament, mesura que d’altra banda encoratgen directament els governs[7]. No cal esmentar a més, que els fons destinats a recerques amb un component crític o amb un caràcter objectiu i obertament social tindran cada vegada menys cabuda en el nou esquema universitari.

D’aquesta manera, el denominat managing passa a ser el pilar central de la institució a un nivell tal que intenta saltar-se les estructures democràtiques que governen la institució. La Universitat ha de regir segons els principis de l’empresa privada, és a dir, eficàcia i eficiència en un context de competència, per a això aquesta ha de ser dirigida per professionals del ram, no per acadèmics democràticament escollits. Potser per això, la Fundación Conocimiento y Desarrollo, en el patronat de la qual trobem representants de Banesto (ara filial del Banco Santander), Yamaha, Telefónica, Banco Santander, Caixa de Catalunya, Cambres de Comerç, Freixenet, IBM, Indra, Mercadona, etc, sol·licitava al document, “Estrategia Universidad 2015. La gobernanza de la Universidad y sus entidades de investigación e innovación”, l’adopció del sistema dels Estats Units per a l’elecció del rector o rectora, sistema on tenen especial influència actors externs a la Universitat (Edu-Factory y Universidad Nómada: 2010).

D’altra banda, el gir iniciat amb aquestes reformes pretén adaptar als i les estudiants a les lògiques laborals flexibles i precàries del sistema econòmic. Alhora, aparten l’Estat democràtic i a la pròpia comunitat universitària, en tant que organisme autònom, com agents principals pel que fa al disseny dels plans d’estudi i els seus continguts acadèmics[8]. El primer, està actuant com a subjecte actiu d’aquesta transformació i el segon de vegades actua com a subjecte passiu, encara plantejant resistències, i de vegades com estret col·laborador. Si bé concordem amb Callinicos en què en el seu moment es va donar l’aparició de “[…] universitats per ensinistrar als investigadors i especialistes necessaris per a una economia capitalista industrial moderna […]”[9], no podem obviar que en l’actualitat el mercat demanda altre tipus de persona treballadora.

Seguint Xulio Ferreiro, una de les noves tasques de la Universitat serà la de formar el futur personal laboral en aptituds socials, capacitat d’adaptació al canvi, a més d’instruir i formar-lo en les noves competències tecnològiques que requereix l’empresa privada “[…] com institució a la qual s’encomana el desenvolupament econòmic […][10]”. El capital, de la mà de l’Estat, tendeix així a formar a les seves persones treballadores-màquina mitjançant la seva educació cognitiva en les lògiques d’adaptació i reciclatge continu. En una forma abstracta, ja no la lògica de la persona treballadora en la línia de muntatge amb unes competències adquirides per un lloc de per vida, (lògica lineal i uniforme), sinó la de la persona treballadora que s’ha d’adaptar als continus canvis que operen en la lògica productiva de les noves tecnologies, en un context de competició mundial i que exigeixen superar la innovació tecnològica del rival directe en un temps i cost mínim. És a dir, si bé abans la persona treballadora podia ser més aviat estàtica pel que fa a la creativitat, la tendència (no la totalitat) ara dicta la necessitat d’una persona treballadora molt més dinàmica. Ella és el que crea i innova, sent l’empresa la que s’apropia de la creació sorgida, si es vol, del seu circuit neuronal. Tot això s’aplica per exemple a persones treballadores en l’àrea de l’enginyeria industrial o informàtica, autèntiques persones treballadores cognitives en dos punts clau de l’economia capitalista contemporània.

És a dir, que la influència que els poders econòmics exerceixen a través de les universitats és doblement brutal: així, no només descarreguen les despeses de recerca sobre les institucions públiques per privatitzar, per exemple, via patents els resultats de la mateixa, sinó que introdueixen la lògica de la precarietat laboral pròpia del neoliberalisme dins d’ella i a més privatitzen per se el coneixement no només mitjançant l’esmentada comercialització del saber generat, sinó a través també de l’adreçament de què és el que cal estudiar, què sabers s’han de generar i per si això fos poc, com han d’estar constituïts en matèria d’actituds i aptituds els i les alumnes quan surtin de la Universitat. És a dir, converteixen la institució en una fàbrica de persones proletàries precàries al seu servei i determinen el coneixement que s’hi imparteix (tot i que s’hauria d’orientar a l’interès general) sobre la base de criteris purament utilitaristes, com si l’interès de l’empresa i la lògica de mercat fossin l’equivalent a la totalitat social. A causa d’això, les i els estudiants han d’estudiar el que les empreses i el ritme de l’economia determinin directament o indirectament. Així, per dir-ho amb paraules del mateix Ministro de Educación, Cultura i Deporte José Ignacio Wert, s’hauria “d’inculcar als alumnes universitaris que no pensin només en estudiar el que els ve de gust o seguir les tradicions familiars a l’hora d’escollir l’itinerari acadèmic, sinó que pensin en termes de necessitats i de la seva possible ocupabilitat“[11].

De fet, la lògica de l’ocupabilitat a la què fa referència el ministre troba la seva màxima expressió en el sistema de substitució de beques per préstecs. Així, els i les estudiants s’endeuten al començar els seus estudis amb entitats financeres de les que automàticament són clients, en el moment de formalitzar la matrícula. A part i independentment de la més que possible sol·licitud prestatària per cursar per exemple estudis de màster, el carnet universitari que l’alumne rep en pagar la matrícula, és també una targeta de crèdit que ell mateix pot fer servir o no. Matricular-se a la Universitat comporta passar a ser client d’un banc. La penetració de les entitats financeres en el sistema universitari, la majoria d’elles autèntiques empreses transnacionals, és doncs evident. La precarització dels i les estudiants amb menys recursos a través de l’endeutament, també. Però hi ha alguna cosa més, i és la tendència a responsabilitzar l’alumne de les seves decisions de manera que sigui ell o ella els culpables, si no troben feina d’allò que van estudiar, i amb això se’ls estigmatitza per no haver triat carreres monetàriament rendibles, sent aquí on es tanca el cercle de la penetració de la lògica de mercat dins de la universitat.

Podem veure, a tall d’exemple, algunes de les greus controvèrsies que poden sorgir a causa de l’entrada directa o indirecta de les empreses en les universitats, ni que només sigui a nivell de projectes. Naomi Klein, citava en el seu ja clàssic No Logo alguns casos d’incompatibilitat entre el coneixement imparcial i lliure per se que generen les universitats i l’ús restrictiu, privatiu i exclusivament utilitari del mateix del que fan gala les grans empreses del sector privat. Així, citava entre d’altres, el cas de la doctora Betty Dong, investigadora mèdica de la Universitat de Califòrnia a San Francisco, qui va acceptar en el seu dia comparar un medicament de marca amb el seu competidor genèric. La farmacèutica Boots era qui finançava l’estudi de la doctora Dong, i esperava que aquesta demostrés que el medicament de marca, més car, era millor que el genèric. Tanmateix, els resultats de l’estudi van indicar que tots dos medicaments eren bioequivalents i que a més el genèric implicava un estalvi important a la butxaca dels i les ciutadanes. En el moment de publicar els resultats de la recerca, l’empresa, amb el suport de la universitat, ho va impedir emparant-se en una clàusula del contracte que s’havia signat i que atorgava el dret de vet a l’esmentada companyia (Klein: 2001).

No obstant això, no hem de marxar tan lluny a l’hora d’esmentar casos de clara incompatibilitat entre la funció i interessos de les institucions públiques universitàries i/o de recerca i el sector empresarial privat. Recentment el Ministeri de Medi Ambient de l’Estat espanyol ha aprovat un pla mitjançant el qual una filial de Gas Natural pretén construir un gasoducte i emmagatzemar gas al Parc Nacional de Doñana. Ecologistes en Acció ha denunciat que aquest projecte posa en perill els ecosistemes de la zona i que és incompatible amb la protecció del paratge natural[12]. Però el curiós en aquest assumpte és que l’Estació Biològica de Doñana del CSIC votés en el seu dia a favor de l’esmentat pla, al mateix temps que rebia finançament de Gas Natural per un dels seus projectes de recerca[13].

Els efectes que aquestes reformes d’arrel estatunidenca tenen sobre la Universitat i per tant sobre la societat, seran perjudicials no només en el curt termini, sinó indubtablement també en el llarg termini. Així, permetre per la via política que siguin les grans empreses les que dictaminin què és el que s’ha d’investigar i el què no, és l’equivalent potencial a determinar quins són els sabers amb els que s’ha de constituir la societat en conjunt. Sabers que en tot cas es regeixen per la lògica de la màxima acumulació i benefici tan estimats pel capitalisme, i en concret per les empreses transnacionals. Sabers que van contra els interessos de les mateixes persones que passaran a ser proletàries universitàries precàries. Sabers que van contra l’interès de les majories socials.

Bibliografia:

Callinicos, Alex, “Las universidades en el mundo neoliberal”. Traduït de Universities in a neoliberal world. Bookmarks Publications. London 2006. Trobat online a firgoa.usc.es/drupal/files/Callinicos.pdf

Edu-Factory y Universidad Nómada, La Universidad en Conflicto. Capturas y fugas en el mercado global del saber, Traficantes de Sueños, 2010. Descàrrega lliure a http://www.traficantes.net/index.php/trafis/editorial/catalogo/coleccion_mapas/La-Universidad-en-conflicto.-Capturas-y-fugas-en-el-mercado-global-del-saber

 Klein, Naomi, No Logo. El poder de les marques, Barcelona, Paidós, 2001.

Verger, Toni, “Políticas de Mercado, Estado y Universidad: Hacia una Conceptualización y Explicación del Fenómeno de la Mercantilización de la Educación Superior”, Revista de Educación, 360, gener-abril 2013.


[1] Si bé prenem aquesta descripció del text de l’autor a sota referenciat, aquest la far servir en un sentit diferent al nostre, en tant que el seu objectiu en el mateix és criticar certes teories que parlen del pas d’una economia de producció de béns materials a una altra de producció de béns immaterials.

[2] Callinicos, cita les següents paraules del magnat dels negocis nord-americà Henry Chesbrough: “[…] Cada vez más, el sistema universitario será el lugar de los descubrimientos fundamentales. Y la industria necesitará trabajar con las universidades para transferir estos descubrimientos a productos innovadores, comercializados por medio de modelos de negocio apropiados”. (Callinicos [2006] Pág 6). E indica también, siguiendo a Richard Lambert, en la época Director General de la Confederación de la Industria Británica, que “Desde principios del siglo XX, las grandes compañías tendieron a hacer investigaciones en sus propios laboratorios: esto fue cierto, por ejemplo, en el caso de la industria química alemana y en el de los Laboratorios Bell en Estados Unidos de América. En todo caso, esto está cambiando. Ahora los productos son tan complejos que se requiere investigación en una gama de técnicas más amplia de la que cualquier compañía pueda asumir. La competición intensa forzó incluso a las compañías más grandes a reducir costos concentrándose en las actividades principales, recortando sus laboratorios de investigación o incluso cerrándolos “. Ibídem Pàg 6.

[3] Tal com ens recorda Xulio Ferreiro: “La universidad debe centrarse en la investigación aplicada y tecnológica, apta para ser valorizada económicamente con rapidez (Galcerán Huguet, 2003: 18; J. Naidorf, P. Giordana e M. Horn, 2007: 25), a través de medios dirigidos a privatizar el saber producido en el sector público (Galcerán Huguet, 2007), como puedan ser patentes, spin-offs, parques tecnológicos, contratos de investigación, o pura venta de servicios cognitivos“. Educació Factory [2010] Pàg 121.

[5] Edu-Factory y Universidad Nómada [2010] Pàg 117.

[6] Dades obtingudes del propi autor, Xulio Ferreiro Baamonde, qui ens remet a aquesta pàgina http://www.ert.be/ com a referència a l’European Round Table of Industrialist. En la mateixa cita ens proporciona ens proporciona els noms de les empreses esmentades. En l’actualitat (febrer de 2013) el link proporcionat sembla no correspondre’s amb la informació obtinguda del llibre en qüestió.

[7] “Una medida política clave para fomentar la competencia entre centros consiste en introducir fórmulas de financiación competitivas, por resultados o por número de estudiantes (Ball 1990). Sin embargo, otra medida pro-competencia tan efectiva como la anterior consiste en contener la financiación pública directa de manera que se fuerce a los centros a recaudar fondos de manera independiente y a definir así una estrategia para atraer clientela y recursos privados para la investigación“. Verger, Toni [2013] Pàg 5. La negreta és nostra.

[8] Xulios Ferreiro, escrivint sobre el Procés Bolonya indica que “[…] sólo en aquellos estudios que dan acceso a las denominadas profesiones regladas, el Estado conserva la facultad de establecer un contenido mínimo y común“. (Edu-Factory [2010] Pàg 120). Per la seva banda, Toni Verger exposa que des de la perspectiva adoptada per la Nova Gestió Pública o managing “[…] el estado deja de ser considerado el responsable directo en la provisión educativa, mientras que se centra en el establecimiento de estándares de contenidos y de rendimientos y en evaluar si los centros logran los objetivos marcados de manera eficaz“. Verger, Toni [2013] Pàg 7.

[9] Callinicos, Alex [2006] Pàg. 13

[10] Edu-Factory y Universidad Nómada [2010] Pág. 114

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s