Albert Sales i Campos /// 30/01/2009

Una versió més extensa d’aquest article a http://albertsales.wordpress.com

Ban Ki-Moon, encapçalant la colla de messies reunits a Davos, aposta per fer front a la crisi obrint una nova etapa del Global Compact que canalitzi una nova constel·lació de cooperació internacional entre els governs, la societat civil i el sector privat, que treballin junts per a assolir un bé global col·lectiu, reafirmant la seva confiança en aquest compromís, engegat al fòrum de Davos de 1999 per Kofi Annan, que s’ha convertit en la caixa de ressonància ideal per reproduir el discurs de la responsabilitat social empresarial o corporativa (RSE o RSC).

No és estrany que les empreses més criticades per la seva devastació ambiental o per provocar explotació laboral, siguin les abanderades de la RSE. Les de material esportiu, per exemple, van ser durament atacades en els 90 i la mala premsa va forçar als seus experts de màrqueting a buscar fórmules creatives per prevenir nous escàndols. Les causes del problema (la deslocalización de la producció a la recerca dels mercats laborals més desregulats, llargues cadenes de subcontractació, fortes pressions als proveïdors per rebaixar els preus i els terminis de lliurament…) no van ser considerades en les noves polítiques “responsables” ja que eren (i són) més rentables els plans de RSE .

Posteriorment s’hi ha sumat totes les grans marques de moda. Però les condicions laborals no són millors que en el 1999. La majoria de els 30 milions de persones ocupades a la indústria de la confecció viuen i treballen en condicions miserables. Els salaris mitjos del sector a Bangladesh són de menys de 28 euros mensuals, a l’Índia no superen els 40 euros al mes i a la Xina ronden els 60 (1). Les persones que lideren protestes són perseguides, en ocasions per les autoritats, com a Xina o Birmània, i altres cops per sicaris de l’empresariat com al Marroc, Turquia o Colòmbia (2).

Les empreses del sector han construït la seva RSE sobre tres eines. La primera, la memòria de sostenibilitat, constitueix la base de la transparència i és el document en el qual l’empresa publica el seu balanç financer, ambiental i social. Malgrat que hi haurien d’aparèixer els mecanismes de gestió de les externalitats ambientals i socials, la majoria de les memòries segueixen oferint al públic un catàleg de bones accions i una relació de donatius. La segona, el codi de conducta, és un document elaborat i aprovat per l’empresa que pretén constituir un marc de relació amb els seus proveïdors i tots els treballadors i les treballadores que intervenen en el procés productiu. En general, els codis obliguen als proveïdors de l’empresa a complir la legislació laboral del país i, en algunes ocasions, estableixen estàndards superiors. Però, quina necessitat hi hauria de redactar aquests codis de conducta laborals si es respectés la llibertat sindical i existís negociació col·lectiva? La tercera eina, l’auditoria socials o laboral, és fruit de la necessitat de donar credibilitat a les dues anteriors i consisteix en la contractació d’una firma auditora que visita als proveïdors de l’empresa contractant, inspecciona els llocs de treball i la documentació relativa a salaris i horaris, i s’entrevista amb treballadores i treballadors individualment per recollir les seves opinions. Les metodologies són molt diverses i la seva efectivitat varia en funció de la capacitat de control que tinguin els directius de les fàbriques sobre el procés. Però independentment del procediment, els treballadors i les treballadores de les factories i els tallers que produeixen per a les grans marques són advertits de les repercussions que una mala valoració dels auditors por comportar: les queixes es converteixen en una reducció dels encàrrecs i en una disminució dels llocs de treball (3). La conseqüència és la resignació de la legió de persones que prefereixen un treball precari a no tenir treball (4).

Les limitacions en la RSE de les empreses de la confecció són idèntiques a les de la resta d’indústries. Existeixen campanyes, ONG i moviments socials que denuncien l’actuació d’empreses transnacionals de tot tipus. Hi ha un bon nombre de prestigiosos socis espanyols del Global Compact que s’enfronten a acusacions molt ben fonamentades sobre explotació laboral, violació dels drets dels pobles indígenes, desastres mediambientals de tot tipus i corrupció i corruptela política (5).

La RSE no és cap concessió davant les crítiques dels moviments contra la explotació laboral i dels grups ecologistes, és una estratègia per justificar polítiques productives insostenibles i explotadores. Pressionar a les empreses perquè “deslocalitzin responsablement” és seguir el joc al paternalisme post- colonial dels que encara creuen que els pobres esperen que els portem el desenvolupament. Els treballadors i les treballadores dels països saquejats no necessiten més RSE, sinó respecte a la seva llibertat de associació. Tampoc necessiten que les empreses transnacionals els defensin del patró que els esclavitza, sinó que les polítiques d’aquestes empreses no estiguin orientades a traslladar els riscos del negoci a l’eslavó més dèbil de la cadena. I finalment, no fan falta reglaments voluntaris sinó un compromís internacional per fer complir les lleis i per retornar la capacitat de negociació als poders públics, als sindicats, i a la societat civil organitzada, enfront de les grans corporacions. Aquest compromís és impossible sense una democratització radical de les institucions internacionals.

El Global Compact 2.0 de Ban Ki-Moon sembla una broma de mal gust… Però va de debò! Les Nacions Unides, com les Agències de Cooperació dels països rics, volen seguir impulsant un desenvolupament basat en les empreses transnacionals responsables.

1)http://www.asiafloorwage.org/
2)http://www.cleanclothes.org/appeals.htm
3)Per a aprofundir en les deficiències de les auditories socials del sector tèxtil es recomanable el document Looking for a quick fix de la Clean Clothes Campaign disponible a http://www.cleanclothes.org/publications/quick_fix.htm
4)Gran part de les persones que treballen en la indústria de la confecció en els països de industrialització recent han estat expulsades del camp per les polítique agroexportadores impulsades per grans corporacions dels països rics i per les institucions financeres internacionals.
5)Les persones interessades en la repercussió de les activitats de les empreses transnacionals espanyoles poden trobar informació i documentació contrastada en aquestes pàgines: http://www.robaneta.org, https://collectiurets.wordpress.com, http://www.noetmengiselmon.org, http://repsolmata.ourproject.org, http://supermercatsnogracies.wordpress.com, http://www.unionpenosa.org, http://www.turismo-responsable.org, http://wwwfinanzaseticas.org

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s