Des dels anys 90 les empreses espanyoles s’han incorporat amb força a l’economia global. Si l’any 1980 la inversió estrangera directa espanyola a l’estranger representava un 1% del PIB, l’any 2006 es xifrava en un 41,4%. A finals del 2007, els actius del Grup Santander el situaven com el dotzè banc més important del món. El passat més de juny, Inditex s’erigia com la cadena de moda amb major facturació per davant de la nord americana GAP, amb presència a 70 països i gairebé 4.000 botigues. Repsol YPF obté el 45% dels seus beneficis a Amèrica Llatina, Endesa el 30% i Gas Natural el 25%. El grup Barceló està present a 23 països i el 2007 va obtenir uns beneficis nets de més de 140 milions d’euros. Però, en contra del que afirma el discurs oficial, els interessos d’aquestes empreses poc tenen a veure amb els de la ciutadania espanyola. Malgrat que els diferents governs han utilitzat la diplomàcia per defensar les inversions de les empreses espanyoles a l’estranger, les autèntiques beneficiàries de l’expansió són les pròpies empreses que, any rere any, han incrementat els seus marges de benefici. Sovint, la major part de les accions d’aquestes empreses estan en mans de fons d’inversió internacionals lluny de la realitat social i econòmica dels ciutadans i les ciutadanes del carrer.
La globalització neoliberal ha constituït un marc òptim per al creixement transnacional de les empreses dels països opulents. Amb major o menor rapidesa, un bon nombre d’empreses nascudes sota la protecció dels estats del Nord global han iniciat la seva expansió continuant a través de les activitats econòmiques i comercials, la tasca d’espoli i explotació que dècades enrere es duia a terme per mitjà de les armes. El sistema ideològic impulsat pels think tanks de la dreta a partir de mitjans dels 70, situa les empreses i els seus interessos en el centre del sistema de relacions internacionals sobre el mite que assegura que el sector privat i el lliure mercat són els únics motors de “desenvolupament” i que la bona marxa de les seves activitats repercuteix indefectiblement en l’increment del benestar de les persones. Amb aquesta justificació, empreses que en el seu origen havien estat públiques, no només passen a mans privades sinó que pressionen, compren o extorsionen les elits dels països empobrits i endeutats per gaudir de l’explotació de serveis bàsics com l’aigua o l’energia, sempre en profit dels seus accionistes. Amb el pretext de modernitzar els sistemes productius i incrementar les exportacions de productes de la terra, les empreses de l’agroindústria han potenciat l’explotació intensiva dels insums agraris i la concentració de les terres de cultiu en mans de grans propietaris, desplaçant (no en poques ocasions de forma violenta) comunitats camperoles cap a zones menys productives o cap els suburbis de les grans ciutats condemnant-les a la misèria. Amb l’excusa de generar llocs de treball i d’exportar bens de consum, les indústries intensives en mà d’obra han deslocalitzat la seva producció a països on la destrucció de les formes tradicionals de producció ha generat bosses de pobresa i de persones disposades a treballar sota condicions inhumanes i sense el dret a organitzar-se.
En els darrers anys, han nascut al nostre país diverses iniciatives de la societat civil que denuncien les pràctiques de les empreses transnacionals (ETN) amb especial atenció a les que tenen el seu origen i la seva seu a l’estat espanyol. Moviments socials i ONG catalanes han investigat i denunciat la nova colonització capitalista a la que les empreses transnacionals estan sotmetent a països i comunitats arreu del món configurant un extens catàleg de males pràctiques. La resposta a la denúncia pública de la violència de les transnacionals ha pres forma en la “Responsabilitat Social Corporativa” (RSC). Ja als anys 80, les escoles de negocis nord-americanes van iniciar una ofensiva ideològica per implantar aquest concepte i als 90 les empreses que havien rebut més crítiques per l’impacte social i ambiental de les seves activitats es van afanyar a esdevenir exemples del que és “socialment responsable”. En nom de la RSC, les empreses transnacionals s’han dotat de codis de conducta voluntaris i unilaterals que regeixen la seva relació amb treballadors i treballadores i amb el medi ambient, es contracten firmes auditores que en “certifiquen” el compliment, i es publiquen memòries en les que es detalla tot allò que les empreses fan pel bé de la societat amagant els seus impactes.
Encara que assumíssim que les mesures de RSC van més enllà del màrqueting i que són quelcom més que operacions de reputació empresarial, no hem de perdre de vista dos aspectes bàsics de la construcció empresarial de la RSC. En primer lloc, és el resultat d’una sèrie de compromisos adquirits voluntàriament per l’empresa, el compliment dels quals no està controlat per cap entitat independent, democràtica i amb capacitat de sanció. En aquest sentit, els codis de conducta esdevenen el marc de relació de l’empresa amb els actors implicats en el seu procés productiu. Les condicions laborals o els sistemes de gestió de les externalitats mediambientals són regits per documents aprovats unilateralment per l’actor més poderós del sistema que escapa així a la regulació pública o a la negociació col·lectiva. En segon lloc, els objectius socials que les empreses declaren en les seves memòries de sostenibilitat estan en profunda contradicció amb les seves estratègies de negoci. Per definir les seves zones d’actuació, les empreses transnacionals es guien per uns càlculs del risc d’inversió en els que els països més ben valorats són els que ofereixen una legislació mediambiental més laxa, menors taxes d’afiliació sindical, càrregues fiscals més baixes o major flexibilitat laboral. La necessitat d’atraure la inversió estrangera causa una cursa cap a la precarietat a tot al món però sobretot als països més endeutats i empobrits.
El problema de les externalitats negatives de les activitats empresarials és sistèmic. L’empresa és una institució social que té com a funció bàsica la producció de béns i serveis i la generació de beneficis. No es pot esperar que les empreses siguin jutge i part implicada i proposar que elles mateixes posin els seus límits. La globalització neoliberal ha instaurat un arquitectura institucional en la que els actors privats escapen amb facilitat al control dels poders públics. El sistema financer i comercial internacional respon, ara com mai, a les necessitats de les empreses transnacionals facilitant la mobilitat i la acumulació de capitals sense límits. Les institucions financeres i les organitzacions internacionals han contribuït a formalitzar un sistema de regles en el que les normes del comerç passen per davant dels drets de les persones i dels pobles. Mentre que les traves al lliure comerç son perseguides i sancionades per l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i els estats del Nord global, l’incompliment dels convenis fonamentals de l’Organització Internacional del Treball (OIT) o la vulneració flagrant dels Drets Humans o dels Drets dels Pobles Indígenes, queda en la més absoluta impunitat.
El pensament únic neoliberal ha preparat el camí per a que el capital s’estengui fins a l’últim racó del món atribuint-li l’exclusiva com a motor de desenvolupament. La liberalització financera, el lliure comerç, la desregulació dels mercats laborals i la privatització dels serveis públics, han facilitat la transnacionalització de les empreses del nord i el seu desembarcament a les economies de les antigues colònies que es troben ara sota un nou imperialisme vestit de comerç internacional o, fins i tot, de cooperació per al desenvolupament. En l’esborrany del nou Pla Director de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (a novembre de 2008 ) s’esmenta en repetides ocasions la importància de la potenciació de la inversió estrangera directa i de la creació “d’entorns de negoci favorables a l’activitat empresarial” com a mesures necesàries per al “desenvolupament”. Sobren comentaris. La valoració de les conseqüències negatives de l’activitat de les empreses espanyoles (i de totes les nacionalitats) sobre països i pobles del Sud global està a disposició de qui la vulgui llegir en milers de documents, pàgines web i estudis independents, realitzats per investigadors, universitats, organitzacions i col·lectius molt diversos.
A finals de 2007, el Fòrum Social Català va servir de catalitzador per a que un grup d’organitzacions i plataformes que ja portàvem alguns anys col·laborant puntualment, ens decidíssim a crear un espai de trobada i coordinació per compartir activitats i informació. Així va néixer el col·lectiu RETS (Respostes a les Empreses Transnacionals), un espai format per organitzacions i persones que impulsem campanyes de denúncia de les pràctiques de les empreses transnacionals. L’objectiu principal de RETS és donar a conèixer la realitat de les persones i de les comunitats afectades per l’activitat de les empreses transnacionals, denunciant les polítiques impulsades per governs i institucions internacionals que posen l’economia global per davant dels Drets Humans. Tot plegat per donar respostes clares i organitzades contra la violència exercida per les grans corporacions i per acabar amb la impunitat disfressada de “desenvolupament econòmic”, “oportunitats de treball” i “grans infraestructures”.
