Luxe i explotació laboral

A qualsevol que li rondi en el cap comprar una bossa de cuir o un parell de guants de les marques Prada, Mullberry, Louis, Vuitton, Aspinals of London o Samsonite, pot pensar que pagant els preus que tenen els seus productes contribueix a evitar l’explotació laboral i l’abús al que estan sotmeses les treballadores de la confecció.

No obstant això, tal com els treballadors i les treballadores de la fàbrica DESA a Turquia podrien explicar-nos, la realitat és molt diferent. Llargues jornades de treball, salaris miserables, pèssimes condicions de treball són la norma a DESA. En els últims sis mesos la direcció de la fàbrica ha portat a terme una campanya d’assetjament i intimidació contra el sindicat que van formar les treballadores per reivindicar els seus drets.

A l’abril de 2008, centenars de treballadors i treballadores d’aquesta fàbrica turca de pells, que produeix per a aquestes marques i per a dissenyadors britànics com Nicole Fahri i Luella i altres marques europees, van decidir unir-se al sindicat Deri Is, el sindicat turc dels treballadors del sector de la pell. Des de llavors, 44 treballadors i treballadores han estat acomiadats i 55 han estat forçats a dimitir dels seus càrrecs sindicals.

Els i les treballadores estan lluitant perquè se’ls reconegui el seu dret a organitzar-se. Realitzen manifestacions diàriament enfront de la fàbrica DESA a la zona industrial de D’üzce havent de suportar detencions i repressió per part de la policia local. A Emine Arslan, líder sindical de la fàbrica DESA a Istanbul, van intentar subornar-la amb la intenció que abandonés la demanda que té interposada als tribunals contra DESA i perquè acabés amb les manifestacions enfront de la fàbrica. Quan va rebutjar el suborn, van amenaçar a la seva família. Hores més tard, la seva filla de 11 anys va patir un intent de segrest per part d’un home que anava amb moto (Més informació sobre la història d’Emin).

Queda clar que les enormes quantitats de diners que els consumidors paguen pels articles de luxe produïts en la fàbrica DESA no van a parar als treballadors. Els treballadors i treballadores guanyen salaris miserables, treballen llargues jornades, i pateixen dolències derivades de les insuficients condicions de salubritat i higiene. Es queixen que no hi ha suficients serveis per a totes les persones que allí treballen i els que existeixen estan molt deteriorats i bruts. L’únic punt d’aigua potable és una mànega en la planta dels serveis i el menjar servit per la fàbrica és de molt baixa qualitat (Coneix més sobre les condicions laborals de DESA).

DESA produeix articles per a moltes marques europees i nord-americanes. La majoria han estat contactades a través de la Federació Internacional de Treballadors del Tèxtil, Vestuari i Cuir (ITGLWF en les seves sigles en anglès) i/o per la Campanya Roba Neta en aquests mesos. Cap d’elles ha pres les mesures necessàries per a garantir que els treballadors i treballadores de DESA.

Exigeix a aquestes luxoses marques que prenguin mesures concretes per a que es garanteixi el dret d’associació a DESA.

Prada, Mulberry, Nicole Fahri, Samsonite, Luella, Aspinalls (Dehbenhams)

EXIGEIX QUE:

1. Participin en el procés de diàleg coordinat per la Federació Internacional de Treballadors del Tèxtil, Vestuari i Cuir

2. Col·laborin amb altres empreses clients per exigir a la direcció de DESA que:
-Readmeti als i les treballadores acomiadades amb el pagament íntegre dels salaris endarrerits des de la data de l’acomiadament fins a la data de la readmissió.
-Posi fi a la campanya anti-sindical d’intimidació i assetjament
-Proporcioni a cada treballador/a una carta per escrit que garanteixi el seu dret a organitzar-se
-Accepti al sindicat Deri Is com a interlocutor social legítim
-Posi en pràctica relacions industrials adequades, incloent establir procediments disciplinaris i de conciliació, i, un sistema de relacions industrials que respectin el dret a la llibertat d’associació i a la negociació col·lectiva

PARTICIPA I SIGNA PERQUÈ SINDICAR-SE ÉS UN DRET NO UN LUXE!

Crema de verdures ecològica per denunciar els abusos dels supermercats

El dissabte 22 de novembre, la campanya “Supermercats, no gràcies!” va repartir crema de verdures feta amb productes ecològics i de circuit curt al mercat de la llibertat de Gràcia, a Barcelona.

L’objectiu era denunciar la forta pressió de les grans cadenes de distribució cap als productors per abaratir els preus i incrementar el marge de beneficis. L’acció denunciava que els ingredients d’una crema de verdures com la que s’estava repartint tenien un cost al súper que quintuplicava el que els pagesos rebien en origen.

DAVANT LA VENDA DE REPSOL A LUKOIL, CONTRA LA IMPUNITAT AMBIENTAL

24 de novembre de 2008 – Comunicat de la Campanya d’Afectats per Repsol YPF http://repsolmata.ourproject.org

La crisi financera afecta als bancs i als inversionistas de Repsol YPF, que pretenen vendre la seva part del pastís per a collir diners procedents de Rússia. La Caixa i Sacyr Vallehermoso volen desprendre’s de l’empresa i sacsejar-se les mans. Davant aquest fet que s’aveïna i quan a la petroquímica de Repsol a Tarragona encara fa pudor a cremat després de l’explosió en la planta d’oleofines que ha ferit a 12 treballadors el 20 de novembre , la Campanya d’Afectats per Repsol YPF ens pronunciem:

1. La companyia Repsol YPF arrossega un nodrit historial d’atropellaments als Drets Humans i enormes passius ambientals. Els conflictes encesos per aquesta empresa en els països on opera afecten a milers de persones i han destruït irreversiblement importants ecosistemes en la Patagonia, Amazonia i boscos tropicals d’Àfrica.

Exigim al Govern espanyol, a través dels seus mecanismes de regulació, que paralitzi qualsevol intent de venda d’accions fins que no es faci un rigorós inventari dels passius ambientals i s’adjudiquin els seus responsables. Els directius de Sacyr Vallehermoso i La Caixa són co-responsables d’aquests lamentables successos i han de pagar i gestionar tots els passius ambientals generats durant la seva gestió.

2. La companyia Repsol YPF és una empresa insegura, amb una deficitària inversió en prevenció d’accidents, amb una dolenta gestió del risc, amb una patètica política ambiental que, a pesar de guanyar 10 milions d’euros diaris en 2007, prefereix posar en joc la vida dels seus treballadors abans que reduir beneficis. Les poblacions afectades per les seves operacions, tant en el Sud com en el Nord, pateixen una usurpació permanent dels seus drets bàsics com el dret a la vida i a la salut ambiental. A Tarragona, Repsol és responsable dels abocaments de fenols al Riu Francolí, els periòdics vessaments d’hidrocarburs en les costes o la silenciosa afectació de càncer i malalties respiratòries dels pobles que envolten la petroquímica de La Pobla Mafumet.

Exigim al Ministeri Públic que faci prevaler el Dret sobre la impunitat i es jutgin penalment als directius de  Repsol YPF per negligència en cadascun dels crims ambientals viscuts a Tarragona.

Exigim a les autoritats sanitàries que informin sobre el risc i incidència de les malalties que afecten a la població de Tarragona, per a trencar el tabú que durant molts anys segueix planejant en els hospitals de la província. Per què tenim a Tarragona els nivells més alts de càncer de l’Estat i ningú parla d’això? Fins a on han arribat les prebendes de Repsol per a confabular aquesta llei del silenci?

3. L’Estat Espanyol ha ratificat el Conveni  169 de la OIT sobre Pobles Indígenes i com a tal, ha de garantir que les empreses amb seu social a Espanya respectin la voluntat dels pobles originaris a decidir sobre els seus territoris. Actualment, les activitats de Repsol YPF en el món, envaïxen territoris indígenes les poblacions dels quals no han estat degudament consultades. Hi ha casos documentats a Amèrica Llatina i d’Àfrica no arriba informació el que facilita la impunitat.

Exigim la paralització i retirada de totes les activitats de Repsol YPF en territoris indígenes fins que les seves comunitats, prèvia informació transparent sobre els impactes de l’activitat petroliera, es pronunciïn sobre si volen compartir durant les pròximes dècades el seu territori amb l’esmentada empresa petroliera.

Perquè els especuladors no traslladin la seva crisi financera a les nostres vides, la ciutadania ha d’estar atenta i no cedir els nostres drets col·lectius perquè uns altres s’enriqueixin i, de passada, es desprenguin impunement de la responsabilitat dels seus crims.

‘La guerra al Congo és una guerra de multinacionals’

Entrevista amb el dirigent camperol congolès Víctor Nzuzi, que explica les causes del conflicte

‘El coltan, aquest mineral que teniu al telèfon, als ordinadors i a les màquines de fer fotos, es troba ací, al Congo. Aquesta guerra no és pas d’interessos africans, sinó multinacionals, per prendre’ns el coltan i els altres minerals que els interessen.’ Això explica la inestabilitat gairebé permanent de la República Democràtica del Congo, segons que diu el dirigent camperol i activista, Víctor Nzuzi, que les exposa en aquesta entrevista.

‘Què fa la missió de les Nacions Unides al Congo? Per què, si hi és des del 1999, la guerra encara no s’ha acabat?’, es demana. I és que la missió que les Nacions Unides tenen a la RD del Congo, formada per 17.000 soldats, no va saber impedir que, el mes d’agost passat, la guerra recrués en aquell país.

A l’agost, en efecte, el dirigent rebel tutsi, Laurent Nkunda, va començar una ofensiva a les províncies més orientals, limítrofes amb Rwanda, amb l’argument de protegir la minoria tutsi congolesa dels rebels hutus que, segons diu, tenen el suport del govern de Kinshasa. El president congolès, Joseph Kabila, nega l’acusació i retreu a Nkunda que, sota el paraigües del govern rwandès, vulgui controlar les mines de cobalt i coltan de la regió. Aquests minerals s’empren per fabricar càmeres de fotos, telèfons mòbils, ordinadors i aparells similars.

És precisament el control d’aquestes primeres matèries la causa de les últimes guerres del Congo, segons Víctor Nzuzi. ‘Hi ha una complicitat internacional, afavorida per les empreses multinacionals, que necessiten coltan, or, petroli i gas, per a desestabilitzar el territori. L’autèntic mal de la guerra són les riqueses que ens volen prendre, no pas que ens agradi matar-nos.’

17 de novembre: dia internacional de lluita contra el supermercadisme

Si voleu conéixer en detall les repercusions de les polítiques comercials de les grans cadenes de distribució sobre la soberania alimentària, el medi ambient i la salut, visiteu els llocs de

Supermercats, no gràcies!

No et mengis el món

La responsabilidad del banquero

C. J. Villarejo

ElPeriódico de Catalunya – 14 de noviembre de 2008

La Constitución aspira a garantizar “un orden econó-
mico y social justo”, característico del Estado social de derecho. Por ello, el reconocimiento de “la libertad de empresa en el marco de la economía de mercado” está sujeto a prescripciones constitucionales, como la función social de la propiedad privada, la subordinación de toda la riqueza del país al interés general, la estimulación de una más justa distribución de la riqueza y el compromiso de los poderes públicos de promover una efectiva igualdad de todos los ciudadanos; todo, con el fin de “promover el progreso … de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida”.
En consecuencia, son necesarias medidas intervencionistas de todo orden, incluso en el ámbito penal, para proteger a los ciudadanos frente a la actividad abusiva y fraudulenta de los sujetos más relevantes de la actividad económica. Especialmente respecto del capitalismo financiero y el mercado de capitales, donde han sido tan tardías como manifiestamente insuficientes. Con los resultados que eran previsibles y que tanto parecen escandalizar a sus responsables. España, naturalmente, no podía escapar a esta crisis mundial porque tiene su cuota de responsabilidad.

VARIOS EJEMPLOS lo ilustran. Treinta años de democracia no han sido bastantes para aprobar la ley de responsabilidad social corporativa de las empresas, particularmente de las entidades de crédito. Los trabajos preparatorios del Congreso de los Diputados al respecto son esencialmente retóricos pero admiten, eso sí, que “se ha dejado atrás la concepción clásica según la cual únicamente los estados y los individuos pueden ser responsables de abusos de los derechos”.
En efecto, se han producido abusos empresariales y, por lo general, con una absoluta impunidad. Entre los años 1987 y 1989, el Banco Santander comercializó un producto conocido como “cesiones de la nuda propiedad de créditos”, dirigido a captar recursos financieros, uno de cuyos principales reclamos era su opacidad fiscal, por lo que se convirtió en un producto ideal para la inversión de capitales del llamado dinero negro. Así se generó un fraude fiscal de más de 80 millones de euros que determinó la incoación de un proceso penal. Hace un año, la Fiscalía General del Estado, el Gobierno y la Audiencia Nacional pactaron impedir la celebración del juicio oral contra el presidente de la entidad, otros ejecutivos y presuntos defraudadores, evitando así la eventualidad de una condena.

artículo completo en El Periódico

El FAD de la Cúpula de la ONU, uno más que no puede ser considerado como AOD

Ante la polémica suscitada en torno a la financiación de la cúpula de la sede de la ONU en Ginebra mediante el Fondo de Ayuda al Desarrollo (FAD) por un importe de 500.000 euros, la Campaña ¿Quién debe a quién? quiere expresar que el FAD es un mecanismo que ha pervertido la Ayuda Oficial al Desarrollo (AOD). En este sentido, más allá de si en este caso concreto se llega a contabilizar el arte de Barceló como AOD, queremos denunciar lo siguiente:

1. Este no es un caso aislado. En efecto, son muchos los proyectos en los que se pude demostrar la inadecuada utilización de los FAD como AOD, tanto en anteriores gobiernos del PSOE como del PP. En este sentido, queremos denunciar que en la mayoría de los casos se han priorizado intereses comerciales y empresariales españoles por delante de las necesidades y los derechos humanos de las poblaciones receptoras de los recursos.

2. El FAD es el responsable del 50% de la deuda externa que los países del Sur han contraído con el Estado español, ya que en buena parte tiene una componente crediticia y ligada a la compra de bienes y servicios españoles. De esta manera, el instrumento, aun contabilizarse como AOD, sirve para la internacionalización de la economía española.

3. Tenemos evidencias que gran parte de la deuda generada puede tener un origen ilegítimo. Por ello, exigimos que se auditen todos los créditos FAD emitidos hasta ahora por el Estado español. En este sentido, exigimos la cancelación inmediata de toda la deuda ilegítima y exigir responsabilidades, tanto a quien la concedió como a quien la aceptó en aras de sus respectivos Estados. Acorde a ello, queremos denunciar que durante los más de treinta años de funcionamiento del FAD no se ha hecho ninguna evaluación rigurosa ex ante, durante y/o ex post de los proyectos que se han financiado mediante este instrumento.

4. Según establece la Ley 38/2006, del 7 de diciembre, reguladora de la Gestión de la Deuda Externa en su disposición transitoria primera: «El Gobierno presentará en las Cortes Generales, para su tramitación y, en su caso, aprobación en la presente Legislatura, un Proyecto de Ley que regule el Fondo de Ayuda al Desarrollo (FAD)». Dado que esta Ley se aprobó en la anterior Legislatura el Gobierno está infringiendo la Ley al no haber presentado todavía un proyecto de reforma. Nos preocupa además la falta de transparencia y participación de la sociedad civil en el proceso de redefinición de este mecanismo, ya que según la Ley el Estado debería establecer “los mecanismos necesarios para asegurar la participación de la sociedad civil”.

5. En lugar de cumplir la Ley, nos encontramos que el proyecto de Ley de Presupuestos Generales del Estado del año que viene recoge que el Consejo de Ministros podrá aprobar en 2009 operaciones con cargo al FAD por un importe de hasta 2.338,33 millones de euros, de manera que el peso del FAD en relación a la AOD que otorga el Gobierno central supondría casi el 54% de su dotación total.

Por todo ello, exigimos al Gobierno que presente de manera inminente un proyecto de reforma del FAD, que pueda ser debatido en profundidad con el conjunto de la sociedad civil preocupada por la justicia social y el desarrollo integral y humano de los pueblos empobrecidos del Sur, los cuales han tenido que sufrir durante 30 años de un instrumento tan perjudicial e ineficaz para su desarrollo.

más información: http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?article1109

La producció de les empreses tèxtils de Tànger, aturada per les fortes inundacions

30/10/08 – La producció tèxtil a Tànger ha quedat aturada degut a les fortes pluges que van caure la setmana passada i que han provocat greus inundacions a les zones industrials de Tànger. Des de SETEM-Catalunya evidenciem que aquesta aturada d’almenys una setmana pot provocar grans pèrdues econòmiques a la indústria de la confecció de Tànger i un descens en els ja escassos ingressos de les obreres que esperen poder reincorporar-se al seu treball quotidià.

Els estocs de roba preparats per a exportar han sofert importants deterioracions i milers de màquines de cosir han quedat inservibles. Les canalitzacions i el sistema de clavegueram del polígon de Mghougha, a la carretera de Tetuán, van ser insuficients davant la magnitud de les precipitacions.

Segons el coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya, Albert Sales la confecció a Tànger s’enfronta a un futur ple d’incerteses. D’una banda, en els últims tres anys ha registrat un descens de la producció causat pel final de l’Acord Multifibres i la conseqüent deslocalització a la Xina. Per l’altre, la contracció del consum a Europa, derivada de la crisi financera internacional, no trigarà a fer-se notar en les vendes de roba i en els nivells de producció per a les grans firmes internacionals.

Davant d’aquest panorama, “el diluvi de la setmana passada comporta riscos considerables per a les empreses marroquines i, sobre tot, per a les seves obreres i obrers” destaca l’Albert Sales, que afegeix que “a curt termini, l’aturada es traduirà en el descens de les hores treballades i dels salaris; a mig termini, servirà perquè empreses que duien ja temps plantejant-se la possibilitat de tancar les seves portes i deslocalitzar la seva producció a països asiàtics trobaran el pretext perfecte per a materialitzar els seus tancaments esquivant els costos d’acomiadament”.

El sector de la confecció a Tànger

Des de finals dels 80, Tànger s’ha convertit en el taller de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. Allí es fabrica roba per a tot tipus d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional. La primera deslocalització del tèxtil espanyol va tenir com a destinació prioritària el Marroc per la seva proximitat a la península i per les restriccions a la importació de peces de roba d’Àsia que imposava l’Acord Multifibres (AMF). El creixement de l’ocupació industrial a Tànger va convertir aquesta ciutat en un pol d’atracció per a les migracions internes. Treballadores i treballadors de tot el país van acudir i acudeixen a la recerca d’una ocupació en les cadenes de confecció.

En el sector tèxtil s’han generat molts milers de llocs de treball però les condicions de vida de les persones que realitzen aquests treballs són especialment dures. Entre 2002 i 2004, la Campanya Roba Neta, coordinada en l’Estat Espanyol per l’ONG SETEM, va realitzar dues investigacions en col·laboració amb organitzacions marroquines que evidenciaven els abusos i les violacions dels drets laborals fonamentals que es produïen en les fàbriques tèxtils de Tànger. Jornades laborals de fins a 14 hores, salaris per sota el mínim legal i del mínim de supervivència, un altíssim percentatge de treballadores sense contracte ni protecció social alguna, o condicions de treball insalubres.

Podeu trobar un article més profund sobre el tema a http://albertsales.wordpress.com/2008/11/03/la-confeccio-a-tanger-i-ara-que/

Repsol miente. El pueblo wahorani no apoya a la multinacional en Ecuador

Ecologistas en Acción acusa a Repsol-YPF de mentir cuando afirma que “los indígenas ecuatorianos wahorani apoyan a Repsol”. La realidad está más cercana de lo contrario.

Ecologistas en Acción acusa a Repsol-YPF de mentir cuando afirma que “los indígenas ecuatorianos waurani apoyan a Repsol”. La noticia hace referencia a las declaraciones del presidente del Consejo Nawe Enrique Nihua. Estas declaraciones no representan la opinión mayoritaria de la nacionalidad wahorani, que ha sido manifestada públicamente de forma reiterada y colectiva y no a través de un solo individuo como en este caso. L@s wahorani han protestado reiteradamente en contra de todas las empresas petroleras, realizando marchas a Quito (como en julio de 2005) y numerosos líderes se han manifestado contra esa presencia petrolera, y en concreto contra Repsol:

Moi Enomenga, representante de la nacionalidad Wahorani ha manifestado en reiteradas ocasiones: “No queremos más empresas petroleras en nuestros territorios ni en el Parque Nacional Yasunì”. Asimismo, Alicia Cahuiya, Presidenta de la Asociación Wahorani dijo: “…la presencia de las industrias petroleras ha ocasionado contaminación, deforestación, desaparición de los animales selváticos…”.

En comunicados emitidos por l@s wahoranis se puede leer:

“En los convenios que hemos firmado con otras empresas, como con Repsol-YPF, nos ha ido mal. Todo el dinero está manejado por companías como Entrix, quienes están enriquesiendose así mismos. Están usando nuestros fondos para dividirnos, generando y manteniendo un sistema de dependencia que pone en peligro la vida de los Huaorani“.

“¿Cuánto dinero está Repsol-YPF gastando en el nombre de los Huaorani? ¿Qué va a pasar cuando termine el convenio que tenemos con la ellos? Nosotros no queremos renovar este convenio. A nosotros no nos ha beneficiado para nada.“¹

De este modo, las declaraciones de Repsol serían equivalentes a la afirmación de “l@s españoles/as apoyan la guerra de Irak” por unas declaraciones favorables a esa guerra por parte del entonces presidente del gobierno José María Aznar, cuando manifestaciones multitudinarias decían claramente “No a la guerra”.

Además, Ecologistas en Acción quiere recordar cual es el resultado de la actividad de Repsol en el territorio wahorani, donde la degradación de sus condiciones de vida es palpable. La asociación se ha hecho eco de numerosas denuncias del pueblo wahorani y ha podido visitar el lugar recogiendo información in situ.

Se adjuntan los enlaces a las denuncias que ha realizado Ecologistas en Acción a la actividad de Repsol-YPF en Ecuador durante el último año. La mayoría de ellas tienen que ver con la acción de la compañía en el Parque Nacional Yasuní, donde habita el pueblo wahorani.

Repsol en Ecuador: nuevos pasos hacia el etnocidio huorani

Derechos humanos y transnacionales en els sector minero: el caso de Repsol e Iberdrola

Petro-reptresión en Ecuador

Repsol demanda a Ecuador ante el CIADI del Banco Mundial

Informe sobre las actividades de Repsol en América Latina

Monopolios petroleros en América Latina: Repsol y otras multinacionales

1 Las fuentes se puede consultar en: http://www.tropiceco.com/html/newsArchive.html